Càmera àrtica (III)

La cara de pànic de Veruca

Després de llegir-me la biografia de Tim Burton em quedo (del tou que se'n poden extreure) amb dues correspondències: Willy Wonka és el ciutadà Kane dels dolços i Bela Lugosi (oju vampir) és a Ed Wood el que Vincent Price és a Tim Burton. I m'he de ficar al cap que aquestes premisses no han de semblar fosques ni estranyes ni burletes... Però no estic acostumada a escoltar els detalls d'aquest tipus de xocs emocionals! Burton per Burton és divertit, interessant i curiós. Si no hi hagués la silueta del director, la portada d'Angle Editorial hauria semblat més aviat una invitació a l'avorriment (un tractat d'estadística) però jo m'he empassat el com-s'ha-fet de tota la filmografia enganxada al Salisbury com una pel·li de suspens. Alguns detallets:

«Volien que [Beetlejuice] es digués House Ghosts (Fantasmes casolans). Jo, de broma, vaig replicar: “I per què no li diem Scared Sheetless (Cagats de por)?” De fet, van tenir en compte aquesta proposta fins que no vaig amenaçar de llançar-me daltabaix de la finestra.»

«Amb els personatges de Malson abans de Nadal ens trobàvem amb la dificultat afegida que no tenien ulls [...] o tenien les parpelles cosides. Vaig pensar que seria fantàstic donar expressió a uns personatges com aquells. O sigui que, després de dibuixar totes aquelles guineus amb ulls humits i melosos de la Disney, aquells personatges eren una petita subversió. Era divertit pensar en aquells éssers amb dos grans forats negres a la cara i mirar de fer que funcionessin.»

«Quan la gent em comença a dir que el que faig és massa fosc, no ho entenc, perquè tinc una altra percepció de què és fosc. A mi, Arma letal em sembla tremendament fosca, però per a ells no ho és gens ni mica. Veuen una sèrie de persones vestides com tu i jo que es dediquen a anar pel món disparant trets i això els fa sentir més còmodes que si algú es vesteix amb roba estranya.»

«Créixer en una zona residencial va ser com créixer en un lloc sense cap sentit de la història ni de la cultura ni de la passió per les coses [...] Mai no et semblava que ningú tingués cap mena de lligam amb els objectes que l'envoltaven.» (Ell va créixer a Burbank i d'aquí en van sortir les cases de color pastel d'Eduard Manstisores i aquell veïnat que només s'unia davant d'un un rebombori o una desgràcia.)

«Sempre m'han agradat les pel·lícules d'Irwin Allen, del tipus “estrelles que es moren sense parar”. És tot un gènere en si mateix, on et pots trobar Charlton Heston casat amb Ava Gadner i el seu pare és Lorne Greene, que és uns tres anys més jove que la seva pròpia filla. En aquestes pel·lícules sempre et topaves amb aquesta mena d'estranyes barreges de famosos [...] Sí, semblava una bona idea [a Mars Attacks!] carregar-se famosos amb pistoles de raigs.»

«Sempre m'han irritat aquesta mena de títols, com Batman forever. Pensava: “Batman forever... sona com el tatuatge d'un drogoaddicte!"»

«La intenció [d'El planeta dels simis] era que no fos una paròdia. Però potser és problema meu. De la meva admiració per les pel·lícules de terror dels cinquanta en va sortir Mars Attacks!, no pas Independence Day. O sigui que duc a dins alguna cosa retro i no sabria dir per què surt de la manera que surt.»

«M'encanta la gent que busca rigor històric a la pel·lícula. Durant la promoció [de Big Fish] vaig rebre molts comentaris de periodistes del tipus: “Per què a la guerra de Corea hi surten lletres xineses i cançons nord-americanes?” I jo pregunto: I ells em diuen que jo sóc un paio estrany? No es cap retrat precís de la guerra de Corea... de fet, diria que no és un retrat precís d'absolutament res. D'això es tractava!»

I alerta:

«D'acord amb el seu enfocament realista [a Charlie i la fàbrica de xocolata], Burton va decidir, en lloc d'utilitzar CG, entrenar quaranta esquirols durant cinc mesos perquè actuessin a la seqüència de la Sala dels Fruits Secs [...] Finalment l'escena es va complementar amb esquirols animatrònics però els que apareixen a primer pla són reals.»

Em serveix

Si tornés enrere en el temps faria un parell de canvis al plànol d'algun projecte i deixaria anar algun cop de puny desmesurat sobre la taula en el punt just, en comptes de marxar mossegant-me la llengua després d'haver clavat un ridícul «t'has passat». Però m'he hagut d'esforçar per rumiar els moments de què en canviaria el final. No n'aprenc, de respondre amb proporció a l'atac. I no m'agrada la idea de tornar enrere, però només per qüestió de mandra. Això de l'abans ―sempre he pensat― que se'l confitin, que jo em quedo com estic ara. Per tant, amb el desig de tornar enrere anul·lat només em queda la possibilitat de la nostàlgia, que també deu ser un viatge en el temps, però jo sola, sense la resta de persones i escenaris. És una bona possibilitat si tinc en compte la meva tendència de voler córrer contenta cap on sóc ara amb un munt de persones que em tenen el cor robat.

Ahir al matí, mentre el Veí s'untava les torrades amb mantega, em mirava de reüll perquè intentava recitar-li de memòria el típic «Me sirve, no me sirve» vés a saber per què si feia anys que no el llegia. Ara mateix, ell m'ha dit, sorprès, que Benedetti s'ha mort i sóc jo que me'l miro de reüll a ell i ho penso: És just allò, tan tendre i optimista, de tenir consciència que ara, que en aquest precís moment, estem fabricant les nostàlgies que descongelaran algun futur. Per això ens serveixen aquests viatgets que ens tenen el cor robat. I les restes, les sobralles, que se les confitin.