Càmera àrtica (II)

En diferit

Veient els darrers posts, m'he adonat que el tema del Temps em preocupa especialment aquests últims mesos ("i el de la distància, aquests últims metres"). I és curiós, perquè fa poc també recordo haver dit que el tros d'"El perseguidor" que més em va agradar és el monòleg del Johnny-Charlie Parker al metro parlant del temps recordat i del real. A veure si estic encallada, jo, ara...

Bé, tiro, eh? És que volia explicar que quan em vaig traslladar de ciutat el Veí em va subscriure al diari comarcal perquè pogués continuar informada de la premsa rosa del meu hàbitat. Ja la tinc; tarda set dies en arribar. Per tant, quan llegeixes què ha passat l'última setmana, realment estàs llegint què va passar fa quinze dies, i si tendeixes a comunicar-te amb el món exterior (encara que sigui via internet) no et costa gens assabentar-te que l'alcalde de la capital ha dimitit quan ha sentit a parlar d'una moció de censura. I és estrany, perquè obres la bústia i penses bé, el diari, ara em llegiré això del PSC, a veure de què ploren. Però t'adones que allà tot just es comença a gestar la protonotícia d'un possible renou a l'ajuntament.

I és que l'acte de treure el diari de la bústia et crea la sensació que és calentet, acabat de treure del forn, i llavors, saber el final de les notícies no només és estrany sinó que a més fa angúnia. I jo llegia les especulacions dels entrevistats i podia dir tu tens raó, tu no tens raó o fins i tot podia saltar-me les parts del procés que no intervindrien en el desenllaç. Jo llegia el diari i em semblava estar mirant un partit del Barça per l'ordinador i escoltat per la ràdio, amb aquells segons de desfasament tan monos. Però a diferència de la ràdio, amb el diari és impossible treure el volum quan hi ha un córner per guanyar emoció. L'únic avantatge és que de moment pots celebrar el gol i la dimissió dues vegades. I després ja vorem com acaba la lliga.

Desplaçaments

De tant en tant el món es desplaça mig metre i per un moment tot et sembla fora de lloc encara que no ho estigui, com el pa a la coixinera. Però quan són els personatges de la televisió, i no pas els objectes de l'habitació, els que es desplacen mig metre, ens podem topar amb un Hleb que tendeix a Frank Spencer (Beeeeeety!) i amb un Sebastià Alzamora que s'assembla més al Molina de Polònia que el Tomàs real. I mirant-te la tele així, amb un còmic jugant al Barça (esperem que no hagi nascut estrellat) i amb un escriptor imitant un meteoròleg, la programació canvia de perspectiva i el vespre de dimecres passa ―sense voler, valga'm Déu― volant, rient, i amb Tau Pai Pai (qui ha sigut el graciós que ha trobat aquest desplaçament?) aturant un penal.

Històries mínimes

(Els gats tenen nou vides)

Gato saliendo de una bolsa és bo, és molt bo. L'he googlejat amb timidesa per comprovar si a l'àrtic érem els únics que ens havia fet riure per les butxaques i es veu que no. (Uff.) Però algun agosarat ha dit que és un còmic que atraparà tant els qui els agraden els gats com els qui no: iiimpossible, em sap greu! Qui no en tingui un a casa o qui els odiï no passarà de la segona pàgina perquè, bàsicament, no li farà ni puta gràcia un centenar de dibuixos de gats fets amb retolador i organitzats en tires de nou vinyetes amb títols com «La divertida cara de “sólo olía algo”» o «Gato lamiendo a cámara lenta». (Aaaix.)

I és que Jeffrey Brown ha dibuixat la Misty caçant turmells, tirant el boli de sobre la taula, esgarrapant un dit acusador i fent aquelles corredisses inútils i inesperades. O sigui, una gata fent de gata i re més: històries mínimes calcades amb paciència que el lector les repassa amb satisfacció. Perquè, en el fons, el que ha fet el gran Brown és retratar perfectament no només el gat, sinó també l'amo babau que va a una botiga de còmics a demanar un llibre en què els gats que es comporten com gats i això li fa gràcia, que ja em direu. Som uns tous.