Juan Carlos Onetti

«No hi ha res pitjor que llegir-se El Astillero un hivern a Budapest.» Érem a l'Alexandra esbrinant si existia una Rayuela per a la meva col·lecció (ara ja és una tradició) quan la I., hongaresa preciosa, em va assenyalar una rengla d'Onettis acabats de traduir a la seva llengua. Em sembla que les dues vam bufar alhora, mirant-nos-els, i després em va dir això, que no hi ha res pitjor que llegir-lo un hivern a Budapest. Me la vaig imaginar llançant-se al Danubi, tot i que per ser un suïcidi més onettià s'hauria d'haver begut uns quants whiskys i després haver tret un revòlver de sota la flassada. Instintivament em vaig girar cap el Veí (que m'havia vist parlant sola per casa cada cop que intentava agafar un Onetti i que m'havia amenaçat amb les seves obres completes) i vaig respirar alleujada: no era culpa meva, hi havia algú més que li tornava el mal trago d'una lectura d'Onetti només de mirar-ne les portades. «Agafar-lo un estiu a Catalunya, tampoc no resulta eufòric, t'ho asseguro.» Ens vam consolar.

No sé per què les seves novel·les desmoralitzen tant. Et deixen feta pols. T'agraden, t'atreuen, però et posen terriblement trista, i puc ser més rotunda ara que ja he comprovat que no és cosa meva només. Els protagonistes de La vida breve (que no he pogut acabar mai tot i que fa cinc anys que hi insisteixo) viuen en una ciutat inventada perquè són tan extrems que suposo que no funcionarien en un lloc real. Són personatges turmentats i canalles que sembla que entrin a escena amb els braços alçats i gesticulant bruscament des del final del carrer perquè els vegis. Al cap de vint pàgines ja són com fantasmes, cadascú al seu món, i en els seus monòlegs hi ha xafogor, hi ha retrets i hi ha esbroncades que surten del llibre i en comptes d'estavellar-se contra la paret van rebotant per l'habitació des d'on llegeixes, és horrible.

Ara he descobert que el senyoret Vargas Llosa ha publicat un assaig sobre Juan Carlos Onetti: Viaje a la ficción. Faig clic a l'entrevista que li van fer a Clarín i agafo una pregunta a l'atzar: «Supongo que cuando encaró la lectura de las obras completas de Onetti se sentía psíquicamente muy bien plantado.» Vaja, un entrevistador que també es volia tirar al riu. La llegeixo en diagonal: galeria de suïcidats, derrotats radicals, la ficció com a escapatòria... En fi, que em queda clar que un article sobre aquest escriptor uruguaià s'hauria de titular No sos vos, es él. A més, amb un avís així com a pròleg a qualsevol de les seves novel·les evitaria depressions i guanyaria lectors. Però ja s'ho faran: jo, com a mínim, m'he tret un pes de sobre.

PS Ah, per cert, després de voltar per tres plantes de la llibreria, consultar el catàleg i preguntar a dos dependents de l'Alexandra, va ser el Veí qui va fer la descoberta just abans de marxar (derrotats): «Mireu!, l'he trobat!» La Rayuela hongaresa es diu Santaiskola i era a la porta d'entrada entre les novetats.