Un lloc anomenat Kindberg

El ritual comença amb un salt del sofà, una dutxa, aigua calenta per l'esquena i les cuixes, unes tisores d'ungles, clips i el cabell recollit mentre se sent algú que truca al restaurant: sí, avui, avui, taula per a dos. I olor d'escuma ―ja no fa tanta calor―, sabó, sandàlies, criolles, com érem abans de conèixer-nos, aquest vespre és idoni, ja tenim taula a les deu, saps què, millor que arribem una mica abans: al teu nom.

A la ciutat hi ha un restaurant fosquíssim on una asiàtica que no perd de vista ni un client ens acompanya a la tauleta reservada amb passos curts i espectaculars. Cada cop que decidim anar-hi a sopar es produeixen una sèrie de desajustos a la conversa divertidíssims, ell i jo davant per davant, comencem parlant de coses serioses ahà ahà l'expedient, el client, la hipoteca, el nou projecte, ben bé com a les taules del voltant que també fan petar els dits amb un compàs d'ahàs, però amb la diferència que a nosaltres se'ns escapa el riure i al primer plat ja ens hi surten catanes, a la conversa. No sé com ens ho fem, parlem ràpid, anem accelerats, estem descaradament d'acord amb tot, ens queixem, remuguem, ens expliquem batalletes, intentem fer plans d'estiu i de cop som nens, Nikita, Agassi, el bigoti dels anglesos, la reina Mazoni, Yuyu Hakusho: aquest és el setrill de la soja?

Podem passar-nos la tarda al sofà capficats en algun problemet de la feina, callats de costat llegint, estirats apàtics al sofà mirant la pel·li de torn i de cop, hem decidit ser allà, ell bermudes catanes Agassi i jo sandàlies aigua calenta Hakusho, i creem bromes que sabem que sortiran del restaurant i en un moment de debilitat bufaran amb tanta força que empenyeran el penell de dins del cap i ens faran canviar direcció quan faci falta, quina sort, que un dels dos en deixarà caure una rèplica d'aquí un dos tres mesos en un viatge en cotxe o fent el sopar i serà com aquestes pessigolles d'ara, d'aquest moment en què l'has inventat i m'ha fet tant de riure que plop plop plop sembla que surtin bombolles de les taules del costat i que s'hagin deixat de discursos i també riguin, olor d'escuma ―ja torna a fer calor­―, sabó, criolles, aquestes pessigolles de l'estómac que són gairebé un pessic a la panxa però que pugen fins a la gola i no te'n saps avenir, llocs comuns que fan cua cap a les postres, és increïble: passa'm el sucre.