Em serveix

Si tornés enrere en el temps faria un parell de canvis al plànol d'algun projecte i deixaria anar algun cop de puny desmesurat sobre la taula en el punt just, en comptes de marxar mossegant-me la llengua després d'haver clavat un ridícul «t'has passat». Però m'he hagut d'esforçar per rumiar els moments de què en canviaria el final. No n'aprenc, de respondre amb proporció a l'atac. I no m'agrada la idea de tornar enrere, però només per qüestió de mandra. Això de l'abans ―sempre he pensat― que se'l confitin, que jo em quedo com estic ara. Per tant, amb el desig de tornar enrere anul·lat només em queda la possibilitat de la nostàlgia, que també deu ser un viatge en el temps, però jo sola, sense la resta de persones i escenaris. És una bona possibilitat si tinc en compte la meva tendència de voler córrer contenta cap on sóc ara amb un munt de persones que em tenen el cor robat.

Ahir al matí, mentre el Veí s'untava les torrades amb mantega, em mirava de reüll perquè intentava recitar-li de memòria el típic «Me sirve, no me sirve» vés a saber per què si feia anys que no el llegia. Ara mateix, ell m'ha dit, sorprès, que Benedetti s'ha mort i sóc jo que me'l miro de reüll a ell i ho penso: És just allò, tan tendre i optimista, de tenir consciència que ara, que en aquest precís moment, estem fabricant les nostàlgies que descongelaran algun futur. Per això ens serveixen aquests viatgets que ens tenen el cor robat. I les restes, les sobralles, que se les confitin.