Deixa'm entrar

L'últim cop que vaig comentar al Veí que Let the right one in està infravalorada i que no entenia per què el toc d'ingenuïtat de la pel·li el tracten com un punt negatiu (és una història d'amor entre un nen i una vampira de dotze anys, ves si no l'ha de tenir...), em vaig embalar i em va acabar mirant amb cara de «t'aviso que ja estàs parlant dels vampirs com si existissin», frase mental que ell pot exterioritzar amb una sèrie parpelleigs mentre va tirant el cap enrere. D'això ja en deu fer mig any i continuo insistint-hi.

És veritat que els vampirs em resulten uns personatges tan elegants i seductors que me'ls crec de cap a peus si estan col·locadets al mig d'una bona història i no em cal re més, que amb això ja en puc treure temes de conversa que traspassen el límit de la llegenda sense que me n'adoni. Evidentment que n'hi ha de tot tipus, i encara recordo que després de veure el Dràcula d'Stoker se'm va tancar l'estómac, se'm va tallar la respiració i vaig tenir els ulls inflats durant dos dies: la vaig trobar una pel·li terriblement preciosa. Però tampoc em calen gaires obres mestres, que per patir d'aquest (mal) gust no em representa cap penitència empassar-me alguna sèrie Z si lluiten vampirs contra licantrops i a casa hi ha crispetes.

Però l'últim descobriment vampiresc va ser aquesta petita joia sueca: Let the right one in, una pel·li de vampirs moderna i estranya, jo diria que amb una trama cíclica, gravada als suburbis d'Estocolm. A mi em va encantar però hi ha algú a qui li va sobrar el final justicier, ja us aviso. La van passar a l'últim Sitges i no va guanyar cap premi propi del festival però, en canvi, hi va guanyar el Meliès d'Or (que els que hi entenen diuen que és com guanyar la Champions sense haver guanyat la Lliga). No se n'ha dit gaires coses bones: la sentència «és un film simpàtic» ha sigut la que m'ha fet més ràbia per haver-li anul·lat qualsevol indici maligne. Però també li han retret «una nul·la capacitat narrativa, un ritme inconsistent i una fredor expressiva que en cap moment ens fa partícips de la història o dels seus estranys personatges». Re, no em feu cas. Us la volia recomanar però és que, vist què en diu la gent, dec ser massa empàtica, jo.