Veient els darrers posts, m'he adonat que el tema del Temps em preocupa especialment aquests últims mesos ("i el de la distància, aquests últims metres"). I és curiós, perquè fa poc també recordo haver dit que el tros d'"El perseguidor" que més em va agradar és el monòleg del Johnny-Charlie Parker al metro parlant del temps recordat i del real. A veure si estic encallada, jo, ara...
Bé, tiro, eh? És que volia explicar que quan em vaig traslladar de ciutat el Veí em va subscriure al diari comarcal perquè pogués continuar informada de la premsa rosa del meu hàbitat. Ja la tinc; tarda set dies en arribar. Per tant, quan llegeixes què ha passat l'última setmana, realment estàs llegint què va passar fa quinze dies, i si tendeixes a comunicar-te amb el món exterior (encara que sigui via internet) no et costa gens assabentar-te que l'alcalde de la capital ha dimitit quan ha sentit a parlar d'una moció de censura. I és estrany, perquè obres la bústia i penses bé, el diari, ara em llegiré això del PSC, a veure de què ploren. Però t'adones que allà tot just es comença a gestar la protonotícia d'un possible renou a l'ajuntament.
I és que l'acte de treure el diari de la bústia et crea la sensació que és calentet, acabat de treure del forn, i llavors, saber el final de les notícies no només és estrany sinó que a més fa angúnia. I jo llegia les especulacions dels entrevistats i podia dir tu tens raó, tu no tens raó o fins i tot podia saltar-me les parts del procés que no intervindrien en el desenllaç. Jo llegia el diari i em semblava estar mirant un partit del Barça per l'ordinador i escoltat per la ràdio, amb aquells segons de desfasament tan monos. Però a diferència de la ràdio, amb el diari és impossible treure el volum quan hi ha un córner per guanyar emoció. L'únic avantatge és que de moment pots celebrar el gol i la dimissió dues vegades. I després ja vorem com acaba la lliga.
6 comentaris:
El diari del meu poble fa més d'un segle que l'editen i la veritat que quan te'l llegeixes sembla que te l'enviin del segle passat, encara que només tingui una setmana...
També m'arriben emails d'un grup amb un dia de retard o m'assabento de les notícies dies més tard. Fins i tot, les meves emocions a vegades es prenen el seu temps en arribar. Jo visc en permanent diferiment horari i a vegades resulta d'allò més estrany, però aquesta necessitat moderna de ser a tot arreu de forma inmediata a mi em sembla esgotadora i inabastable... Ui, quin comentari més llarg :)
Ostres, Coses, dues coses:
Jo vaig haver de fer un treball sobre el diari del teu poble (si no m'equivoco de poble...): i exactament sobre les primeres edicions. Quina època! Encara és igual? :)
I tranquil·la, jo m'assabento de les tafaneries "òbvies" mesos més tard sempre. (Les poso entre cometes perquè són aquelles que fins i tot ningú diu perquè es veu que són taaaan evidents...)
No hauria dit mai que el diari del meu poble pogues interessar a ningú a part del meu cosí, que es dedica a escriure la història local. Doncs sí, segueix bàsicament igual :)
a mi em passa amb la Directa. quan m'arriba que els estudiants encara resisteixen a la UB, ja els han estomacat de valent. no m'arribarà mai mentre ja estigui celebrant una victòria?
A mi també em passa amb el Sàpiens que m'arriba per correu, per sort és història que no caduca. Però pel que fa al Temps, la Directa i l'Accent subscric el que diu la Mitall... és que no em refio dels excompanys que massa sovint em recorden com treballa el funcionariat espanyol...
quina pena que t'hagis hagut de tornar a traslladar tan ràpid, oi? Un petó bonica!
Publica un comentari