“Acefàlia” és la història d'un home que es queda sense cap. I com que als cementiris hi ha vaga no el poden enterrar i es resigna a viure amb tronc i quatre extremitats. Viure sense cap no l'espanta tant com haver perdut quatre dels cinc sentits, però es dedica a entrenar el tacte. I un dia recull un grapat de fulles seques del costat d'un banc i veu que les reconeix: detecta una fulla d'acàcia, una de plàtan, una d'eucaliptus i, entre elles, una pedra verda. Com pot saber que la pedra és verda? S'enfada amb ell mateix: “Acàcia” pot ser, “plàtan”, pot ser, “verda” no, no pot ser, no la veu. Se l'intenta imaginar d'un altre color i... res: la pedra és verda. I si la llepés seria dolça, i si l'olorés sentiria olor de fum. N'està més que convençut, però no en té proves.
Són aquestes seguretats sense explicacions, les que em tomben!
9 comentaris:
25 anys valen 25 pedres verdes. Perquè no ens cal sentit de la vista per saber que una pedra és verda.
Jo tinc un llibre. I sé que és lila sense mirar-lo. Només llegint les pàgines interiors (o fent-ho veure), només olorant-lo.
Ich vermisse dich.
Sempre ens quedarà Cortázar.
a mi aquestes seguretats em torben. i jo, donaraó, m'ho trec del cap i busco tots els perquès. pot ser per això sóc pràctica i somiadora alhora, massa donadecap i poc amiga dels petons i abraçades ;)
No té proves, però el que sí que té és memoria. Si és capaç de reconeixer amb el tacte, vol dir que segueix visualitzant les coses. Ell l'ha vist verda i verda és i, dolça i.... Jo no la he vist, ni tampoc l'he tocat, però també l'he vist del mateix color.
He fet un post sobre Cortàzar, el nostre Cortàzar lila que triga a arribar.
Són certeses intuitives. És impressionant les coses que podem arribar a saber d'aquesta manera
;-)
Yeral, Mortadel·la, qui era aquell que deia que calia veure per creure? Nah! :)
Mitall, ja saps que jo tampoc no sóc gaire amiga de petons i abraçades (per norma general, ja) però tampoc no vol dir que sovint no tingui el cap per pom d'escala jo...
Coses2, a vegades les intuïcions ens donen taaanta informació!
Te'n recordes d'aquell conte de l'home que no podia sortir del seu jersei? i d'aquella mà amb ungles negres que apareixien per catarsi?
I d'aquells matins de Bruja de Rayas Rojas? Te'n recordes?
el que passa, és que no se si les pedres verdes canvien el passat de les persones. A més, penso que de pedra verda molts en portem una, dins la ma tancada.
Bruna, oh i tant que me'n recordo. De fet, cada cop que sento Quiroga penso en aquells matins! És curiós, d'ella, em va marcar Quiroga.
Anònim (o anònima), no sé quina relació hi ha entre la pedra verda de l'acèfal i el passat de les persones... aix, m'he perdut. Em passa sovint, també t'ho he de dir.
Publica un comentari