Cartes que no lliguen

Cinquanta dies són els que tarden a arribar a l'U. les cartes que li escric des de fa sis anys. Com que no tenim cap alternativa al correu postal, hi ha una mena de pacte instructiu per no perdre'ns cap detall de la correspondència: un no envia cap carta fins que no rep la resposta de l'altre i al sobre hi diu quants fulls conté; no tenim cap altra forma de saber que totes les notícies arriben, i ordenades i senceretes. Així doncs, cada cent dies des de fa sis anys responc la carta que m'arriba de l'U.

Aquest desfasament temporal és curiós: a vegades em costa desxifrar què em preocupava tant quan ell em tranquil·litza en majúscules; o per què gasta un foli per felicitar-me si tampoc n'hi havia per tirar-hi coets. És sorprenent veure com els problemets quotidians que vas explicar amb tota mena de detalls perquè eren importantíssims canvien tant de perspectiva que al cap de tres mesos gairebé ni els reconeixes.

Però suposo que aquest és un problema nou, és d'ara. Acostumada com estic (estem) a la immediatesa del correu electrònic, em costa fer-me a la idea que el que llegeixo va passar ja fa dies i ara potser tot ha canviat. És més, no em deixo de preguntar si l'alegria m'arriba una mica feta malbé després de tants dies de comunicar-la; si el plaer de les bones notícies m'arriba amb menys intensitat.