D'aquí allà

De gener a gener.

Durant aquest temps he tingut les claus de tres pisos (un d'ells sense arribar a estrenar) i he recuperat la cinta del Bamboo Avenue dels Umpah-pah, que ara sona més o menys un divendres de cada mes i em sembla un disc preciós que ja intuïa tot el que vindria. Per fi m'han fotografiat a l'estàtua del Preseren (que devia ser un vell insuportable i angoixat a qui li van dedicar un monument només per pesat) i també a la Rue Martel i a Cherche-Midi: allà vam descobrir que aquell era el carrer on vivia la Rodoreda i, a més a més, on l'Horacio Oliveira coneixia la Maga. “Curiosa coincidència”, va dir en veu alta el Veí mentre li passava pel cap l'inici de tota una història d'amor entre Cortázar i la veïna catalana amb l'excusa d'una safata argentina de croquetes impúdiques.

Durant aquest temps em sembla que no he robat re i estic segura que no he matat a ningú, però la premsa groga s'ha entestat a atribuir-me una vida de fulletó increïble. He eixamplat els límits de la paciència dos metres per banda, m'he fet sòcia del cinquè videoclub, m'han regalat tots els Capità Harlock i he escrit dues cartes d'amor incondicional a persones dolentes, dolentes de debò, o almenys aquesta era la sentència abans del judici. També he ballat el Guillamino de camí a casa, he xutat penals contra diumenges, he ratafiat nous pactes, he començat a saludar aeroplans des de la finestra i em continua emocionant l'Ultrasónica de Los Piratas, que sempre hi ha costums que per més que canviïs decorats, protagonistes i apuntadors no es mouen ni un mil·límetre.

Torno a tirar.