L'hivern passat, a nou-cents quaranta-cinc quilòmetres de l'àrtic, un noi amb cara de Dorian Gray que arrossegava una bicicleta es va aturar a l'entrada del metro resseguint amb la mirada una dona. La resseguia amb tanta força que jo també em vaig aturar per contemplar l'escena gueriniana; i llavors, al cap de cinc segons d'angoixa, va cridar: “Sylvie!” Però ella no es va girar; i a mi se'm va escapar el riure: sí, semblava que haguéssim caigut, per mala sort, en una pel·lícula del Guerin.
Un dia qualsevol tot passejant et topes amb una escena que has vist al cinema i amb tu a dins. Però si passa a nou-cents quaranta-cinc quilòmetres de casa, per què no et pot passar de camí de la feina, tota despentinada, amb presses i amb el cafè per endur a la mà? Els dies de cada dia també tenen tocs de novel·la negra, de sainet o de ciència-ficció. Només cal mirar-s'ho des de fora, assegut en una butaca i acceptant que tot sigui un pèl més prosaic. Per torna, jo proposo un final (realista) per a una pel·lícula (melodramàtica):
-Quan necessitis algú, jo sempre seré al teu costat. Sempre, sempre, sempre.
-Vaja, home, no siguem tan pessimistes.
