Perdoneu, he estat ballant.
Fa setmanes que quan torno a casa em connecto a l'mp3 (sí, jo a ell) i escolto el Guillamino. Al principi sembla que estigui normal, però surto de l'estació amb un moviment d'espatlles sospitós. Al cap de mig minut, ja creuo el passeig botant pels pèlags amb les meves bótes d'aigua invisibles, pujo el carrer de l'àrtic amb el paraigua desplegat i inclinada endavant: amb la mirada concentrada, el cul enfora i les cames enrere que intenten, autònomes i compassades, crear els noranta graus amb l'esquena. Una volteta a les faroles, dues als pals de l'electra, una reverència agosarada al parquímetre i endavant!, de cantó a cantó de la vorera fins al portal. Pausa. En aquest moment em concentro dos segons per emetre un “bona tarda” convencional a la clientela de la botiga del costat i miro la bústia però... no hi ha res a fer. El crescendo em guanya i pujo les escales dos graons amunt i un enrere, arribo al replà amb els braços oberts i alçats i, amb un joc de malucs inspirat voluntàriament en Norman Cook, obro la porta. Un cop dins, tanda de saltironets sobre el sofà flexionant les cames i mirant a banda i banda del menjador, tres passos surfejant amb la nostra gata i recta final: esprint al passadís per arribar a l'estudi lliscant amb els genolls.
És que el Guillamino té una cançó que es diu “La vida” i un videoclip que és l'alegria de les coses senzilles. Ell, físicament, té un toc perillós d'Earl però en directe un estil espectacular. I sembla una d'aquelles persones que quan es miren de lluny no es prenen massa seriosament. Això també m'encanta.
