Càmera àrtica (I)

Fes-me mal, Johnny

Mentre Ieliena Issinbàieva fixava en 5,05 m el rècord mundial femení de perxa jo, des del sofà, a 30 graus i amb el portàtil a les cuixes, sentenciava el típic "enlloc com a casa!". I és que el centre d'operacions estival ha sigut el nou àrtic (que es desglaça a ritme trepidant). Potser per això, entremig del renou d'un trasllat allargassat i de la calma de l'agost, el cos no se m'hi ha acabat d'adaptar. No s'hi sabia veure, allà feliç al sofà.

De tant en tant li he fet cas, i amb el cotxe del Veí hem voltat una mica. I és que hi havia moments en què la comunicació amb l'exterior tendia perillosament a un gag de Dinamita. El magnífic Paco Mir semblava poc exagerat al costat de converses al supermercat sobre xampús d'hibiscos del Hawaii o llimones salvatges del Carib. Les seqüeles encara es noten. Principis de setembre, ja se sap. Aquest matí algú ha telefonat a casa demanant hora per a un TAC. Quan li he dit que s'equivocava, que allò no era un hospital, m'ha etzibat un "segur?" que m'ha deixat a dos pams de l'auricular. "Ostres, deixi-m'ho pensar, però no es faci il·lusions, jo diria que no."

Ha sigut un agost amb magnífics tocs absurds, d'aquells que aporten un cert sentit extraordinari a tot el que fas, quan, justament, creus que no estàs fent re. Però no hem deixat pas que les parets se'ns fessin petites, no, i he intentat que el Veí no (re)matés Jean-Sol Partre amb els seus Camus escampats per la nova prestatgeria i amb el "Fais-moi mal, Johnny" sonant, alguna hora o altra, al reproductor de CD del cotxe, camí del Kebab del barri o de l'Empordà.

PS Escolteu l'enllaç i no us perdeu L'ombre de ton chien. Són molt bons, són de la barriada i ara estrenen blog a Vilaweb!