El dietari de Jordi Llavina (davant el televisor)

Els diumenges, al Penedès, arrenco la pàgina d'"El dietari de Jordi Llavina" que publica El 3 de vuit i així, un cop a casa, me la puc rellegir amb calma. Sembla mentida que la versió digital del diari se salti aquesta secció i qui visqui més amunt de Riudebitlles i Mediona hagi d'esperar a aterrar entre pàmpols per llegir-la... Però, mira, també he de reconèixer que em fa una gràcia terrible que, de tant en tant, hi aparegui el Cafè de la Plaça i el Juan (el cambrer que va haver de suportar els meus nervis preexàmens de tot el BUP i COU i les ressaques de dissabte el matí) i la versió en paper d'aquests detalls de barriada a quilòmetres de distància recompensa, ves.

Ara mateix, amb la roja guanyant, llegeixo el seu dietari d'aquesta setmana. Després de les balances poètiques d'Eugénio Andrade i Pinkhas Sadé, hi trobo un: "Com que tots els mals desitjos que he expressat les dues últimes setmanes contra la selecció espanyola no han fructificat, estic rumiant si començar a demanar per escrit que guanyin, sisplau, que continuïn guanyant. Però no puc. Ni a tall de fúmer no demanaria als espanyols que guanyessin."

Doncs mentrestant jo desafio la gola perquè sí, va, perquè surti un ànim!, ni que sigui amb un filet de veu, cap a la roja i s'inverteixi el resultat, que Llavina pot tenir raó... però re de re. Es veu que encoratjo, sense cap remei, a Alemanya. No em surt fer una altra cosa, que nosaltres sí que no podemos. O com diuen d'altres, ben bé és que no podemos más!

Com va, mossa?

Rebo un correu electrònic d'una antiga tutora de pràctiques amb qui, de tant en tant, encara ens preguntem com-va-mossa i ens expliquem quatre titulars. Aquest cop m'informa que el traductor automàtic català-castellà que vaig haver de "vigilar" a l'agència de notícies on feia les pràctiques ha crescut i s'ha perfeccionat tant que ja se'l pot endur de bracet per aquests mons de déu. Semblava impossible (No te m'ofenguis però aquesta frase t'ha quedat desagradable, No em tradueixis l'onomàstica, per déu, Ahà, llest!, se't veu el llautó, etc.) però ja pot caminar solet i fer saltirons. Però també m'explica, encara rient, que entre la paperassa dels arxius ha trobat una llista que jo vaig fer amb els top ten de les pífies del senyor traductor. Només les primeres tres:

1. Traduir mossos (d'esquadra) per "bocaditos" es veu que no pot fer fortuna, però a mi, aquesta traducció entendridora em va fer saltar les llàgrimes de riure i uns quants acudits ximples que ara he recuperat com un llampec en rellegir-los. Y los bocaditos acudieron en seguida.

2. A les beceroles encara no detectava els noms propis, i això va fer que Oriol Pi de Cabanyes i Roy Rogers passessin a ser "Oropéndola Pino de Chozas" i "Roy Salmonetes"; respectivament, és clar. Bé, o no tan clar: que vaig trigar un quart ben bo en retrobar l'origen perdut de las chozas i los salmonetes. Jo, que sóc totalment inepta per retenir les versions castellanes d'arbres, fruites i peixos.

3. L'arnés (per escalar), va canviar, per art de màgia o d'escapisme, de categoria gramatical i, amb un tirabuixó del tot agosarat però precís, va passar a ser "apolillara". Alehop!, una notícia breu sobre un petit accident d'escalada va passar a ser un poema surrealista de larves.

De trasllats (i II)

Després que la Glòrie decidís encaixar l'entresòl i deixar-me amb els quatre veïns insòlits amb qui compartíem l'escala, vaig demanar tanda. Les coses, des de llavors, han passat molt ràpid. No crec que trobi a faltar re: els arcs de la galeria i les rajoles de mosaic feia temps que s'inclinaven per l'encant del nou llogater. I la gata ja no té 140 metres quadrats per córrer però, almenys, si es penja de les cortines ja no s'esllavissen les parets (coses de la humitat). Ara, a l'àrtic nou, tenim la nevera a la cuina; que no és una dada irrellevant si tenim en compte que durant 4 hiverns he hagut d'anar a buscar la melmelada a l'estudi, just a l'altra punta, fent un esprint i derrapant abans del porticó per tornar cap al menjador sense haver agafat una hipotèrmia. Contra totes les aparences, però, l'àrtic era el pis més rutinari.

Al primer pis hi vivia una parella de jubilats que desapareixien de dimarts a dijous. Per una petita confusió el dia que l'agent immobiliari ens va ensenyar la finca, vam creure que eren argentins. Però dos anys més tard, vam descobrir que no eren argentins: eren sords. No tinc excuses ni explicacions; no sé com va poder passar. Tòtila, em va dir la Glòrie, però que no has vist que compren bistecs a cal Llobet? Dos anys parlant-los un castellà fort i gràfic i que ells no hagin notat mai la diferència. Quina gràcia i quina poca vergonya.

Al segon hi vivia el senyor S., un catedràtic gallec jubilat que sempre el vèiem carretejant maletes. Davant del misteri que provocava en mi un home amb una olor tan especial (des del moment de conèixer-lo va passar a ser olor de catedràtic-gallec-net) i amb una habilitat sorprenent per parlar amb paraules esdrúixoles havent esmorzat, els propietaris em van explicar que tenia una joveníssima concubina convalescent amant de la literatura russa que el feia passar temporades al seu servei. (Això de la literatura russa és imaginació meva. Manies.) Malgrat la clenxa d'Anasagasti i el corbatí, sempre li vaig tenir una estimació especial: per l'olor, per l'amant, per la sonoritat del seu cognom gravat en lletres daurades a la porta, vés a saber.

I al tercer hi vivia l'A., una velleta pia i corbada, amb els cabells grisos recollits en un monyo, ni una arruga a les galtes i vestit fosc de flors petites. Ja? Era encantadora de dilluns a dissabte perquè diumenge ben d'hora al matí arribava el calvari: cremava estampes de sants amb llorer mentre tocava l'orgue. El primer dia, amb l'espant per la pudor de fum perfumat, hauria preferit trobar-me un fricandó dominical carbonitzat que no pas aquest ritual, perquè segur que amb els ciris, el silenci del carrer i la concentració va aconseguir convocar algú. Marlene o Muriel?, sempre em preguntava quan ens creuàvem per anar a llençar la brossa. Jo li somreia i després d'un parell de rèpliques l'avançava per la dreta i sentia com s'agafava de la barana i llençava les cames amunt, com si pugés les escales lligada amb corda i mosquetons. D'ella sí que me n'he acomiadat: ens hem creuat en hores intempestives. Marlene o Muriel?, l'he sentit preguntar-me just quan tancava la immensa porta de la finca amb la clau de mig quilo que, a hores d'ara, ja deu ser a mans d'una estúpida agent immobiliària.