Vila-Matas canta Cortázar

Luc, París, autobús de la línia 95. Un home extremadament tímid i amb una vida grisa descobreix, per un plec en el temps, que tots som immortals, que les vides es repeteixen. Homes obsessionats i, durant uns dies, tristos de saber que sempre hi haurà algú com ells que haurà de viure la seva vida monòtona i absurda.

Volia explicar com "Así son los autistas" d'Enrique Vila-Matas (Exploradores del abismo, 2007) fa un homenatge a "Una flor amarilla" (Final del juego, 1965) de Julio Cortázar. O això penso. Però després de picar 10.000 caràcters encara no m'havia fet entendre del tot i ho he deixat córrer. Però creieu-me, a part de dades òbvies (no pot ser que els protagonistes dels dos contes es diguin Luc, visquin a París i pugin en un autobús de la línia 95 i sigui casualitat), el textos m'han quadrat tan bé com aquell dia que vaig veure que Antònia Font cantava Rayuela. Fins i tot els finals, genials, el de la flor groga i el de la platea buida.

Però, res, no trobava la manera d'explicar-vos-ho si no era començant per aquell dia de fa anys que llegia Final del juego a l'estació d'Arc de Triomf i la forma del túnel ens feia adoptar, als passatgers pacients de la Renfe, aquella figura corbada de barbeta enganxada al coll i pit clavat als genolls, com si bancs també tinguessin forma de túnel. I després, explicar-vos la meva virtut, la de retenir certes imatges, com la d'un petit Luc pujant en un autobús amb un 95 lluminós a davant, i que quan llegia Vila-Matas em va tornar com un llampec, i que la mimosa de Rodoreda i la rosa de Borges... En fi. Que no m'hi he atrevit.

Dos trossets:

"Pero lo peor de todo no era el destino de Luc; lo peor era que Luc moriría a su vez y otro hombre repetiría la figura de Luc y su propia figura, hasta morir para que otro hombre entrara a su vez en la rueda. Luc ya casi no le importaba; de noche, su insomnio se proyectaba más allá hasta otro Luc, hasta otros que se llamarían Robert o Claude o Michel, una teoría al infinito de pobres diablos repitiendo la figura sin saberlo, convencidos de su libertad y su albedrío." J. Cortázar

"Todo ocurre varias veces al mismo tiempo en infinitos universos. Nuestras existencias se repetían? Luc pensó que si eso era verdad, podía resultar muy aburrido para él. Sin ir más lejos, podía ser muy fastidioso que le obligaran a revivir, una y otra vez, los anodinos primeros cuarenta años de su vida." E. Vila-Matas

Música d'ascensors

Mentre empaqueto l'àrtic sencer en caixes de cartró reciclades i la gata miola davant meu demanant-me, sisplau, que li faci arrufar el nas amb una carícia de barbeta, em pregunto: és aquesta la millor cançó del món? Amb ella superaré la perspectiva d'oient fascinada? Quan tindrà secció per a trapezistes el Decathlon? Donaran, algun dia, un Oscar honorífic al Capità Harlock?

Qui sóc? A qui espanto?

Com a bona nascuda un 24 d'agost mai no pujaré a l'autobús amb un bitllet de 10, és més, portaré les monedes justes a les mans deu metres abans d'arribar a la parada. Preferiré el fred abans que aquella xafogor que pela o em passaré l'estiu dins una piscina transparent mentre algú em va passant les pàgines dels llibres col·locats sobre els faristols de l'altre cantó del vidre, a l'estil Abe Sapiens de Hellboy. Em llevaré tard, no sabré cantar ni pentinar-me i patiré drames d'actriu de tournées de provincia per allò dels cops de porta i la revolada dels cabells. Podré odiar una persona o un gest, només perquè me'n recorda un altre, tal com detesto estendre la roba per culpa d'aquell penja'm per assecar-me de l'"About a girl" de fa mil anys. Acostumaré a arribar tard per inèrcia, tal com faig tard per caçar les casualitats: ara que marxo, m'adono que l'únic bar del carrer on he viscut els últims quatre anys es deia Marlene. No podré rellegir Spanbauer ni Breton més de les frases subratllades i sobretot-sobretot només tindré un parell de coses segures; de la resta, em veuré obligada a canviar-ne sempre l'opinió.