Faig veure que parlo de futbol

1. Quan Jorge Enrique Adoum va tornar a l’Equador, el primer que va fer és anar a Quito, un diumenge de futbol. Feia anys que no entrava a l’estadi, ple a vessar, per animar l’Aucas. Es va trobar un públic silenciós i educat; un públic que va respectar, fins i tot, el minut de silenci que es va demanar per la mort, la nit abans, de la mare de l’àrbitre. Adoum no s’ho podia creure, abans només se li feia cas per dir-li fill de puta! Però el respecte va arribar fins que el de negre va anul·lar un gol de l’Aucas i la multitud es va encendre amb crits de Huérfano de puta! I Adoum, malgrat tot, es va tornar sentir com a casa. A mi també em passa una cosa semblant quan torno, a l’hora del vermut, a la Barriada.

2. Aquella anècdota del soci del Barça que, just abans de morir, va voler fer-se soci del Madrid començo a pensar que és una llegenda urbana. Mireu això: Creo que fue Osvaldo Soriano quién me contó la história de la muerte de un hincha de Boca Juniors, en Buenos Aires. Aquel hincha se había pasado toda la vida odiando al River Plate, como correspondía, pero en el lecho de agonía pidió que lo envolvieran en la bandera enemiga. Y así pudo celebrar, en el último suspiro: "Muere uno de ellos". En fi, potser és veritat que s’és més anti que pro. I no només en coses de futbol.

3. Una de les coses que tinc segures, és que –ara mateix—no passaríem a la història dels malnoms si hagués de ser per l’elegància. El de la Sexta parlen del Bojan com El niño del sexto sentido, perquè, segons ells, en ocasiones ve huecos. No em negareu que és molt més estètic, encara que menys enginyós, allò de parlar d’El Gardel per referir-se a l’uruguaià Scarlone, perquè jugando cantaba como nadie.

4. L’anunci de TV Fox del Mundial del 2000 exhortava a seguir-lo amb l’eslògan “Presencieu com el peix gros es menja el peix xic”. Aquesta invitació a l’avorriment, que explica Galeano, és clar que no sempre es compleix. Mon pare l’ha deixat anar, a la inversa i orgullós, en alguna sobretaula d’aquestes últimes jornades.

*De les cròniques d'E.G. en: El futbol a sol y sombra

Discreció

"Van convidar-lo a pensar i digué que no volia donar molèsties, que ja pensaria a casa."
Pere Calders, Invasió subtil i altres contes

Avui he tancat la porta de l'àrtic amb les claus dins, he perdut el tren d'un quart i cinc, he sortit del bar amb la carpeta i les bosses en una mà, i el cafè, a l'altra, i l'he abocat a mig carrer en un esternut imprevist. La renfe circulava con demora. He passat per la llibreria a buscar un encàrrec, tard, i tota la pila de Ruiz Zafons m'han atacat, ofesos per un despistat copet de cantó; que susceptibles. Quan he arribat a casa la nevera s'havia espatllat i el rebost era un pèlag on hi flotava el cabàs del mercat i les caixes amb els endimaris. No he entès com la gata, davant d'aquesta catàstrofe domèstica, hagi optat per escampar estratègicament per tota la casa, les samarretes plegades de dins l'armari. He intentat desestressar-me i he engegat el televisor: el Cuní parlava de memòria històrica. És igual, el Cuní parlava. I llavors ha sigut quan he descartat l'entreteniment visual i he agafat el diari. L'horòscop d'avui em deia: millor que consulti un astròleg. I què vols que et digui, lluny de sorprendre'm, aquest atac de discreció m'ha reconfortat.

Emma Zunz

"La historia era increíble, en efecto, pero se impuso a todos, porque sustancialmente era cierta. Verdadero era el tono de Emma Zunz, verdadero el pudor, verdadero el odio. Verdadero también era el ultraje que había padecido; sólo eran falsas las circunstancias, la hora y uno o dos nombres propios."
J.L. Borges, El Aleph

Les meves petites venjances (que solfejades serien glorioses xapusses del passat) van prenent un aire d'Emma Zunz a còpia de confessar-les. Vaig llegir aquest conte el 24 d'agost de 1997, quan vaig veure que les dates coincidien: tu, jo i una versió del conte havíem nascut al mateix dia.

És igual si n'escapces el principi o la falseges: la gent se la fa seva, una bona història. I els creix tan endins!, i se'n volen venjar. Només cal explicar-la amb el to adequat.

El diumenge a penals

Primer hi ha un diumenge de vermut a l’ateneu de la barriada: ma mare ens dutxa, ens fa dues cues i mon pare se’ns endú a veure el partit abans de dinar. Després hi ha un diumenge de Gol a gol al poble dels avis: algú torra pa al foc a terra mentre mon avi canta la travessa i el meu oncle el Continental. Una mica més endavant, hi ha un diumenge de sofà, manta i coca-cola de dos litres en un menjador d’un pis cèntric d’una capital de camises planxades.

I ara és un diumenge barrejat amb tots els altres: hem creat el ritu del cafè, les babutxes, el croissant i el diari del quiosc. Però continuen les retencions de sempre (sobretot a la pollastreria i a l’AP7), els partits de la 2 i la pel·li del vespre sense sopar.

Qui m’hagués dit que en el precís instant en què tu treies el braç per la finestra i a la ràdio sonava el "Subsidi per vell", m’hauria recordat de tots aquests altres diumenges. I que, havent dinat, el Noia guanyaria la Copa als penals i tu, amb dos tocs de botzina i de mòbil, m’esperaries sota casa i et comentaria, a la manera del soci del vermut de fa anys, que si no fos pels ritus del diumenge, collons!, hauríem d’anar a Reus a celebrar-ho!