Tinc una crisi per a tu

Vaig tardar dos minuts per córrer de l'àrtic a la porta de l'Opencor i suplicar a la caixera: La trilogia d'Spiderman i un quilo de Haagen Dazs de macadàmia, si us plau. Ella em va mirar com si necessités més informació. Pago... amb... targeta, vaig dir-li, intentant ajudar-la. Però em sembla que no era la dada que li calia.

Pateixo urgències de Marvel les nits de dissabte, i de Samara, divendres al matí. Hellboys, Vendettas i Spidermans. Arbres. software i un te. Quines crisis més estranyes, Marlene.

Malbegudes

Vint cafès seguits en temps d'Autònoma, patxaran casolà de casa-no-sabem-qui, wisky de garrafot a Benimaclet, spritz de súper sense oliveta, ratafia de gueto, ginebra oblidada, vodka hermètic de tardor, vi calent per dinar, el quart gintònic, el que mai no cal. I després de 9 anys: alehop!, un correu: em caso. Vindrem al casament com sempre: puntuals i malbegudes.

Va de paràboles

U: Parábola del tonto (Castellbisbal, divendres nit); Dos: Paràbola del xiclet que s'infla, s'infla, i no pots parar de bufar i després t'has de rascar amb l'ungla llavi, galtes i serrell (Ferrocarril, aquest matí); Tres: l'última paràbola amb què topo, amb què vull topar avui, abans que el vespre em guanyi en quatre sets.

"I després succeí:
tu i jo coincidírem,
érem tu i jo,
precisament nosaltres,
a un lloc i a un instant que ens devien pertànyer
des d'un temps sideral a tu i a mi
perquè a l'instant d'agafar-los
vaig topar
la teva mà ja posada a la mateixa ansa,
i em vaig adonar que jo
portava arrapada al cos
la càrrega precisa de solitud
perquè el meu buit tengués el volum idèntic
a la configuració de la teva presència.
I resultà que tu, que també devies
anar amb la solitud aferradissa,
precipitares un desfullament
de manera que a mi, com una paret que cruia,
de sobte em fou possible
fer-me una mena de pressupost d'urgència
de la teva escampadissa de persona:
tenies desenrotlladíssim el sentit del prodigi
i es va veure tot d'una
que la teva dosi de misteri
era exactament la que em podia salvar [...]"

XIII. Paràbola i clam de la cosa humana
Miquel Àngel Riera

Instrucciones para llorar

"Dejando de lado los motivos, atengámonos a la manera correcta de llorar, entendiendo por esto un llanto que no ingrese en el escándalo, ni que insulte a la sonrisa con su paralela y torpe semejanza.

El llanto medio u ordinario consiste en una contracción general del rostro y un sonido espasmódico acompañado de lágrimas y mocos, estos últimos al final, pues el llanto se acaba en el momento en que uno se suena enérgicamente. Para llorar, dirija la imaginación hacia usted mismo, y si esto le resulta imposible por haber contraído el hábito de creer en el mundo exterior, piense en un pato cubierto de hormigas o en esos golfos del estrecho de Magallanes en los que no entra nadie, nunca. Llegado el llanto, se tapará con decoro el rostro usando ambas manos con la palma hacia adentro. Los niños llorarán con la manga del saco contra la cara, y de preferencia en un rincón del cuarto.

Duración media del llanto, tres minutos."

Julio Cortázar

(Brusel·les, 26 d'agost de 1914- París, 12 de febrer de 1984)

Marlene, treu la llibreteta!

Sempre baixo de l'àrtic amb una llibreteta i un llapis dins la bossa per no oblidar-me de les lliçons que em donen pel carrer. A vegades em trobo amb advertències sospitoses. A vegades el que em sembla un simple rètol m' amaga consells insospitats. Me'ls apunto, no fos cas que un dia els oblidi i no sàpiga com reaccionar.

Un dia vaig acompanyar el Veí a una botiga d'esports. Em vaig quedar clavada a la vorera quan vaig veure que a la porta hi havia un cartell que deia “S'estampen samarretes del Barça amb el teu nom cada 48 hores”. Ho vaig trobar terrorífic: per un estrany mencanisme, cada dos dies apareix marlene a una samarreta del Barça. Digueu-me si no és per preocupar-se. Qui prem el botó? Qui ha sigut el macabre que ha aconseguit que per algun art paranormal les samarretes s'estampin soles i amb aquesta precisió temporal? Un dia seré al lloc precís al moment precís i veuré com plaf plaf plaf les lletres es van estampant. Quin horror. Això hauria de sortir al diari.

Avui he hagut de tornar a obrir la llibreteta: tres advertències seguides al carrer que separa el pis de l'àrtic de la feina. Tot un èxit. “Us preguem màxima existència” deia el final d'una convocatòria de reunió de veïns. “Et molesta que mengi mentre fumes?” deia una dona en veu alta a l'aparador d'una botiga. I amb un “Vols que t'escalfi la baguet?” la fornera s'insinuava, somrient, a un bon tros de client insatisfet. La gent diu coses genials.

Asegúrese de cómo funciona antes de enchufarlo

Jo diria que he deixat escapar algun amic (però perquè era de pas o ben bé de salt), he perdut un parell d'amors (sóc despistada, et juro que no m'hi havia fixat) i he trencat alguna oportunitat (però és que no sabia com funcionava). I ara em diuen que no, que són els amics, que es perden; i que els amors es trenquen, i les oportunitats es deixen escapar, així, per norma. No ho sé; jo quan agafo el llibret d'instruccions ja fa estona que ho tinc tot connectat i em miro la maquinota des de fora no sabent ben bé que coi he de prémer per programar-la.