El suplement del senyor

*Suplement: Allò que s'afegeix a una cosa per fer-la més completa.
*Complement: Allò que cal afegir a una cosa perquè sigui completa.

He buscat al diccionari suplement quan he recordat el dominical de l'Avui. El nom li queda ample de tots cantons: li penja de mànigues i no li va ve de tiro. El de fa un parell de setmanes traspassava, fins i tot, la línia d'inútil. I queda clar (gràcies, defincions matisades) que inútils, ben bé, no ho haurien de ser.

Senyors, ja sabem que aquests reportatges dominicals es paguen, i els deu anar bé, una ajudeta. També entenem que un suplement no ha de ser gran cosa, que només ha de distreure les tietes del diumenge havent dinat. Però, calia, de veritat? Calia publicar una entrevista de quatre pàgines gairebé desplegables a una senyoreta somelier que afirma que «abans em tenyia de morena, perquè em pensava que em prendrien més seriosament, fins que la meva mare em va dir que si era rossa, doncs era rossa»?
Meritxell, reina, ja t'ho has pensat bé, això? Dius que aquest és el millor consell que t'han donat mai?

Un sumplement deu haver de servir per això, per complementar. Encara que dels periodistes ara n'hi diguin comunicadors i dels perruquers, estilistes, senyors. (Mira, potser dominical ve de 'senyor' i no de 'diumenge'!).

L'Avui complet em mareja. Ja no m'ho passo bé ni recitant, dreta damunt la cadira i amb to èpic, les dues primeres frases en negreta de l'article de la Janer. Ni jugant a veure qui troba més ràpid la paraula jacobinisme en els articles del Quintà.
En salvo l'Orteu. I la precisió lèxica del Gendrau. Però han de ser les granotes del Boada qui s'apoderin del diari. Elles sí que valen la pena. Senyor!

Antònia Font canta Rayuela

"Mecanismes", d'Antònia Font encaixa perfectament al primer capítol de la Rayuela de Cortázar. Potser és una cosa que se sap. No ho sé, a mi em va fer una gràcia terrible descobrir-ho al tren. Coi!, d'això em sonava tant, un parella a París i un gat i un paraigües esqueixat...

"Preferíamos encontrarnos en el puente, en la terraza de un café, en un cine-club o agachados junto a un gato en cualquier patio del barrio latino. (Un home i sa dona aturats conversen enterra amb un moix.) Andábamos sin buscarnos pero sabiendo que andábamos para encontrarnos. (Tots es mecanismes.) Oh Maga, en cada mujer parecida a vos se agolpaba como un silencio ensordecedor, una pausa filosa y cristalina que acababa por derrumbarse tristemente, como un paraguas mojado que se cierra. Justamente un paraguas, Maga, te acordarás quizá de aquel paraguas viejo (he vist un paraigües esqueixat) que sacrificamos en un barranco del Parc Montsouris (i un riu a parís a prop de sa torre gris), un aterdecer helado de marzo. Lo tiramos porque lo habías encontrado en la Place de la Concorde, ya un poco roto, y lo usaste muchísimo [...] y aquella tarde cayó un chaparrón (i plou un dia normal) y vos quisiste abrir orgullosa tu paraguas cuando entrábamos en el parque, y en tu mano se armó (sa dona desplega i desfà) una catástrofe de relámpagos fríos y nubes negras, jirones de tela destrozada cayendo destellos de varillas desencajadas, y nos reíamos como locos mientras nos empapábamos, pensando que un paraguas encontrado en una plaza debía morir dignamente en un parque, no podía entrar en el ciclo innoble del tacho de basura o del cordón de vereda (tots es mecanismes); entonces yo lo arrollé lo mejor posible, lo llevamos hasta lo alto del parque, cerca del puentecito sobre el ferrocarril, y des de allí lo tiré con todas mis fuerzas (ell tira es paraigües espenyat) al fondo de la barranca de cespéd mojado (sa gespa s´enverda i reviu) mientras vos proferías un grito donde vagamente creí reconocer una imprecación de walkyria. (I vola es pedaç ondulant) y en el fondo de un barranco se hundió como un barco que sucumbe al agua verde, al agua verde y procelosa, a la mer qui est plus fénonesse en été qu'en hiver, a la ola pérfida, Maga, según enumeraciones que detallamos largo rato, enamorados de Joinville y del parque, abrazados y semejantes a árboles mojados o a actores de cine de alguna pésima película húngara. Y quedó entre el pasto, mínimo y negro, como un insecto pisoteado (com un insecte ferit). Y no se movía, ninguno de sus resortes se estiraba como antes (dins s´herba per sempre aturats). Terminado. Se acabó. Oh Maga, y no estábamos contentos. (Tots es mecanismes.)"

Sóc de sèrie B

(El making-off de tot plegat.)

Els veïns em diuen que vinc d'un poble de sèrie B. No els falta raó i n'estic orgullosa. Vaig néixer en un poble enfonsat, amb nom de riu, amb vidres trencats, amb escamots de personatges estranys espiant de matinada rere les cortines. Vistos des de la capital, no som un poble: som una barriada de closques de pipa, de xarranques ravaleres, de cases amb portes obertes on Apol·lo i Zeus només són noms de gos.

Un buen día escribí: Se instaló en el ático hace un mes, creí que hablaba al revés, pero Marlene era de Ucrania. Estaba orgulloso: aquel incio era, definitivamente, lo más malo que había escrito en mi vida.

I en el fons, sempre m'ha agradat, dir que sóc de sèrie B. M'ha fet atraure costos reduïts per a tot, sales de segona categoria i jocs de paraules absurds i enginyosos. Potser per això vaig triar dir-me Marlene (la veïna de l'àrtic). Quina gràcia.

Aquel día no pude hacer nada más. Me dió un bajón de tensión y llegué a mi habitación como pude, no sin antes digerir chocolate a raudales. Cuando llegué a mi cama, me di cuenta que había llegado por las paredes, es decir, reptando, como una sargantana ibicenca.

Quan vaig saber que Love of Lesbian tocava a Manresa, vaig córrer cap al Sielu. No hi havia estat mai i em quedava lluny, però havia d'anar a veure aquells perles que m'havien fet crear aquesta Marlene i recuperar l'odi ancestral a Phil Collins. Un odi de pòdium d'or que ni Kenny G no havia sabut desbancar.

Aún tengo guardada en el contestador de mi casa la melodía de Marlene. Era también en el mes de mayo cuando iba en el coche y me vino clarísimamente. Estas cosas me ocurren día sí, día no, como si tuviera una radio en mi cabeza.

Mentiria si digués "contra tot pronòstic", però, el concert de divendres va ser totalment de sèrie B, quin luxe. I amb tota la saviesa de la barriada que es mira la capital així, amb mitja compassió mitja burla. Com els agosts del meu poble: tots asseguts en fila mirant la carretera i posant cognoms de model de cotxe al veïnat. Som uns riallers i uns exagerats. Houston: tenemos un poema!


Per cert, al concert també hi havia el Perdedor

I la cursiva és del making off de la cançó, de Santi Balmes.

Edelweiss

S'hi està bé, a Edelweiss. Hi havia vingut quatre o cinc novembres, però ja no recordava que es digués així. Com ha canviat! Només recordava el cafè que hi ha al costat del riu i per això et vaig dir d'entrar-hi. Et juro que als vespres d'abans era ple de fum de pipa i de cambrers amb davantals llargs que servien suïssos boníssims a senyores amb abrics de pell: hauríem d'haver temptat les aparences i demanar ostres i vi blanc (per allò de les taules de marbre) en comptes d'una big cheese i un royal chicken sans formage.

Però d'acord. Ara, al rètol, hi deia "Quick". I era llesta, la cambrera.

El segon plat

La Glòrie viu a l'entresòl. No pateix tant de fred i és per això que sempre és a casa i sovint baixo a veure-la per demanar-li consell. El que li he d'explicar avui no és tan urgent com important, però igualment salto els esgraons de dos en dos amb la mà dreta resseguint la barana i en quinze segons em planto al seu replà. Tres pics a la porta. Tot just m'obre que jo ja entro disparada cap al menjador: Ai, Glòrie si sentissis les pessigolles a les puntes dels dits, aquest forat a l'estómac quan em mira, la tremolor dels genolls quan entro al cotxe i tantes nits amb els ulls entelats!

Ella m'escolta la història del nou amant casat remenant el cafè i despreciant les meves lliçons d'anatomia. Quan sent que deixo anar el sospir final, remuga, mirant-me de reüll, no sé què d'un segon plat. Sí, Glòrie --li responc--. Jo sóc el segon plat. I no és meravellós? El segon plat és el principal del menú, el calent, el complet, el de sucar-hi pa, el del tall, l'important, el majestuós i el més esperat: quan arriba s'obre l'ampolla de cava. En canvi la seva dona, pobreta, em fa tanta pena, només és l'entrant... A mi no m'agradaria ser una sopeta de fideus, quatre fulles d'enciam o un entremès, per exquisit que sigui.

Ella somriu, em sembla que resignada, però no sé ben bé per què. Llavors agafo el cistell i surto al carrer xiulant.

Com m'agrada parlar amb la veïna de l'entresòl.

La coixinera

Si la coixinera serveix per posar-hi el pa, potser sí que el món s'ha desplaçat mig metre: i al moneder s'hi posa el coixí, i al clauer, monedes, i a la fruitera, claus i al sabater, les prunes.

Des que m'has enviat el missatge que escruto l'habitació: jo també tinc por d'obrir els calaixos de l'escriptori i trobar-me'ls plens de sabates o de novel·les d'en Porcel.

Els antònims

De senzill a vulgar hi ha quilòmetres de distància, però es veu que de les dues coses se'n pot dir “normal”. Quina malapata. Perquè mira que n'ets d'encantador, tu, tan senzill. I mira que n'és d'entanyable la meva vida vulgar des de la barriada. Potser el que volen dir és que ens confonem a la capital. Però si m'aturo a cada aparador i m'estires la bufanda i em moro de riure d'imaginar-nos en moto i em desperto cada cop que et gires, és que som vulgars i el món està capgirat? És que ara el que es porta és brillar per l'habilitat, és ser concret i no canviar d'opinió, és ser un superentès en un tema i del demés ni fu ni fa, ni riures a la moto, ni kebabs els divendres que arribes tard, ni ombres de bufandes davant dels aparadors de sofàs. Quantes tonteries. No m'agraden els especialistes en re, que jo et defenso a tu, i el pis nou, i els petons culpables i tot el que entri a la gamma de senzill a vulgar passant per l'habitual i el general si mentrestant cantem La vecina del ártico de camí a Barcelona.

Ssst, després se'm passa el cabreig: cada cop estic més convençuda que l'antònim de normal és “especialista”, i això em reconforta.