L'hivern passat, a nou-cents quaranta-cinc quilòmetres de l'àrtic, un noi amb cara de Dorian Gray que arrossegava una bicicleta es va aturar a l'entrada del metro resseguint amb la mirada una dona. La resseguia amb tanta força que jo també em vaig aturar per contemplar l'escena gueriniana; i llavors, al cap de cinc segons d'angoixa, va cridar: “Sylvie!” Però ella no es va girar; i a mi se'm va escapar el riure: sí, semblava que haguéssim caigut, per mala sort, en una pel·lícula del Guerin.
Un dia qualsevol tot passejant et topes amb una escena que has vist al cinema i amb tu a dins. Però si passa a nou-cents quaranta-cinc quilòmetres de casa, per què no et pot passar de camí de la feina, tota despentinada, amb presses i amb el cafè per endur a la mà? Els dies de cada dia també tenen tocs de novel·la negra, de sainet o de ciència-ficció. Només cal mirar-s'ho des de fora, assegut en una butaca i acceptant que tot sigui un pèl més prosaic. Per torna, jo proposo un final (realista) per a una pel·lícula (melodramàtica):
-Quan necessitis algú, jo sempre seré al teu costat. Sempre, sempre, sempre.
-Vaja, home, no siguem tan pessimistes.
8 comentaris:
Sabia segur que els teus posts m'agradaven, però desconeixia exactament per quin motiu. Després de meditar-ho, crec que he trobat la solució: Em desconcerten.
Mentre veia La ciudad de Sylvia, en molts moments vaig pensar que m'avorria. Però de tant en tant, aconseguien crear-me un minúscul instant de fascinació. Suficient per acabar donant-li una oportunitat.
taumaturga i pitonissa. arribo a casa, repasso correus i entro a l'àrtic, quan feia uns dies que no ho feia. m'olorava fornada nova. no em preguntis per què. sempre, sempre, gairebé sempre ;)
Jo busco aquell/a que no hi sigui quan el/la necessiti, ho dic al Bròquil, perquè aquells que hi són, hi van ser i hi seran, no t'ho diuen. I si repeteixen tantes vegades sempre, són mentida. Segur.
Matem "monstrus" un dia?
Només un color i un regust: lila i quinina.
Assaborint l'àrtic, again.
"resseabi" (comprovada)
Totalment encisadora..
Com a fidel lector anònim, he decidit sortir de la trinxera i demanar-te un favor. PERVAFOR! Un rànquing de 10 lectures imprescindibles per tu, crec que també ho serien per mi. Sí?
Buf!! quin "canssanci"...i es que vius un pelet massa lluny. A més que hi fot molt fred, no trobes?
M'ha encantat el post! Ja et tinc a favoritos. Com que ara ja sé on vius, ja estic mentalitzada per la propera visita. Vinga! una abraçada!
Ostres, Aleix, a mi això de "desconcertar" em sona negatiu... Però només a estones! :)
Mitall, és que tu cures. (Ho he vist, ho he vist!)
Yeral, que la quinina i el lila vinguin junts i no s'acabi el Bròquil! Una abraçada grossa.
(Woodi, comprovada)
Lector anònim, això que em demana m'és molt difícil. Em sembla que només els confessaria en privat o de mica en mica!
Mortadel·la, ja enviaràs un correu amb l'adreça de la teva casa nova :( I porta sempre la clau amb tu, que no hi entrin indesitjables...
Espero que estiguis bé, Anna.
El desconcert no t'ha de sonar negatiu...vol dir que em deixa perplex, que em crida l'atenció i que em fa rumiar una estona...Si és desconcertant vol dir que surt de tot allò pla, repetitiu, igual. M'agrada, m'entusiasma, a estones, sentir-me desconcertat!
la nostra vida és una pel.lícula, o una novel.la. O més ben dit, moltes novel.les de gèners diferents, i és divertit aprendre a llegir-les
Publica un comentari