De trasllats (i II)

Després que la Glòrie decidís encaixar l'entresòl i deixar-me amb els quatre veïns insòlits amb qui compartíem l'escala, vaig demanar tanda. Les coses, des de llavors, han passat molt ràpid. No crec que trobi a faltar re: els arcs de la galeria i les rajoles de mosaic feia temps que s'inclinaven per l'encant del nou llogater. I la gata ja no té 140 metres quadrats per córrer però, almenys, si es penja de les cortines ja no s'esllavissen les parets (coses de la humitat). Ara, a l'àrtic nou, tenim la nevera a la cuina; que no és una dada irrellevant si tenim en compte que durant 4 hiverns he hagut d'anar a buscar la melmelada a l'estudi, just a l'altra punta, fent un esprint i derrapant abans del porticó per tornar cap al menjador sense haver agafat una hipotèrmia. Contra totes les aparences, però, l'àrtic era el pis més rutinari.

Al primer pis hi vivia una parella de jubilats que desapareixien de dimarts a dijous. Per una petita confusió el dia que l'agent immobiliari ens va ensenyar la finca, vam creure que eren argentins. Però dos anys més tard, vam descobrir que no eren argentins: eren sords. No tinc excuses ni explicacions; no sé com va poder passar. Tòtila, em va dir la Glòrie, però que no has vist que compren bistecs a cal Llobet? Dos anys parlant-los un castellà fort i gràfic i que ells no hagin notat mai la diferència. Quina gràcia i quina poca vergonya.

Al segon hi vivia el senyor S., un catedràtic gallec jubilat que sempre el vèiem carretejant maletes. Davant del misteri que provocava en mi un home amb una olor tan especial (des del moment de conèixer-lo va passar a ser olor de catedràtic-gallec-net) i amb una habilitat sorprenent per parlar amb paraules esdrúixoles havent esmorzat, els propietaris em van explicar que tenia una joveníssima concubina convalescent amant de la literatura russa que el feia passar temporades al seu servei. (Això de la literatura russa és imaginació meva. Manies.) Malgrat la clenxa d'Anasagasti i el corbatí, sempre li vaig tenir una estimació especial: per l'olor, per l'amant, per la sonoritat del seu cognom gravat en lletres daurades a la porta, vés a saber.

I al tercer hi vivia l'A., una velleta pia i corbada, amb els cabells grisos recollits en un monyo, ni una arruga a les galtes i vestit fosc de flors petites. Ja? Era encantadora de dilluns a dissabte perquè diumenge ben d'hora al matí arribava el calvari: cremava estampes de sants amb llorer mentre tocava l'orgue. El primer dia, amb l'espant per la pudor de fum perfumat, hauria preferit trobar-me un fricandó dominical carbonitzat que no pas aquest ritual, perquè segur que amb els ciris, el silenci del carrer i la concentració va aconseguir convocar algú. Marlene o Muriel?, sempre em preguntava quan ens creuàvem per anar a llençar la brossa. Jo li somreia i després d'un parell de rèpliques l'avançava per la dreta i sentia com s'agafava de la barana i llençava les cames amunt, com si pugés les escales lligada amb corda i mosquetons. D'ella sí que me n'he acomiadat: ens hem creuat en hores intempestives. Marlene o Muriel?, l'he sentit preguntar-me just quan tancava la immensa porta de la finca amb la clau de mig quilo que, a hores d'ara, ja deu ser a mans d'una estúpida agent immobiliària.