1. Quan Jorge Enrique Adoum va tornar a l’Equador, el primer que va fer és anar a Quito, un diumenge de futbol. Feia anys que no entrava a l’estadi, ple a vessar, per animar l’Aucas. Es va trobar un públic silenciós i educat; un públic que va respectar, fins i tot, el minut de silenci que es va demanar per la mort, la nit abans, de la mare de l’àrbitre. Adoum no s’ho podia creure, abans només se li feia cas per dir-li fill de puta! Però el respecte va arribar fins que el de negre va anul·lar un gol de l’Aucas i la multitud es va encendre amb crits de Huérfano de puta! I Adoum, malgrat tot, es va tornar sentir com a casa. A mi també em passa una cosa semblant quan torno, a l’hora del vermut, a la Barriada.
2. Aquella anècdota del soci del Barça que, just abans de morir, va voler fer-se soci del Madrid començo a pensar que és una llegenda urbana. Mireu això: Creo que fue Osvaldo Soriano quién me contó la história de la muerte de un hincha de Boca Juniors, en Buenos Aires. Aquel hincha se había pasado toda la vida odiando al River Plate, como correspondía, pero en el lecho de agonía pidió que lo envolvieran en la bandera enemiga. Y así pudo celebrar, en el último suspiro: "Muere uno de ellos". En fi, potser és veritat que s’és més anti que pro. I no només en coses de futbol.
3. Una de les coses que tinc segures, és que –ara mateix—no passaríem a la història dels malnoms si hagués de ser per l’elegància. El de la Sexta parlen del Bojan com El niño del sexto sentido, perquè, segons ells, en ocasiones ve huecos. No em negareu que és molt més estètic, encara que menys enginyós, allò de parlar d’El Gardel per referir-se a l’uruguaià Scarlone, perquè jugando cantaba como nadie.
4. L’anunci de TV Fox del Mundial del 2000 exhortava a seguir-lo amb l’eslògan “Presencieu com el peix gros es menja el peix xic”. Aquesta invitació a l’avorriment, que explica Galeano, és clar que no sempre es compleix. Mon pare l’ha deixat anar, a la inversa i orgullós, en alguna sobretaula d’aquestes últimes jornades.
2. Aquella anècdota del soci del Barça que, just abans de morir, va voler fer-se soci del Madrid començo a pensar que és una llegenda urbana. Mireu això: Creo que fue Osvaldo Soriano quién me contó la história de la muerte de un hincha de Boca Juniors, en Buenos Aires. Aquel hincha se había pasado toda la vida odiando al River Plate, como correspondía, pero en el lecho de agonía pidió que lo envolvieran en la bandera enemiga. Y así pudo celebrar, en el último suspiro: "Muere uno de ellos". En fi, potser és veritat que s’és més anti que pro. I no només en coses de futbol.
3. Una de les coses que tinc segures, és que –ara mateix—no passaríem a la història dels malnoms si hagués de ser per l’elegància. El de la Sexta parlen del Bojan com El niño del sexto sentido, perquè, segons ells, en ocasiones ve huecos. No em negareu que és molt més estètic, encara que menys enginyós, allò de parlar d’El Gardel per referir-se a l’uruguaià Scarlone, perquè jugando cantaba como nadie.
4. L’anunci de TV Fox del Mundial del 2000 exhortava a seguir-lo amb l’eslògan “Presencieu com el peix gros es menja el peix xic”. Aquesta invitació a l’avorriment, que explica Galeano, és clar que no sempre es compleix. Mon pare l’ha deixat anar, a la inversa i orgullós, en alguna sobretaula d’aquestes últimes jornades.
*De les cròniques d'E.G. en: El futbol a sol y sombra
5 comentaris:
Doncs li dius a ton pare que no provoqui, cagumlou, que no està l'horn per a bolls. I menys avui, després de l'espectacle d'ahir... Joder... Joder...
Mai s'hauria de parlar de futbol, quan es parla de futbol.
El Barça és com la ciència: un dia et dóna una alegria tremenda i al dia següent una decepció brutal.
Ei, que no parlo de futbol, eh?
Torreta, t'enllaço que aquest bloc m'encanta!
:)
Petons des d'uns quants metres de distància.
massa antis sempre, començo a pensar que així no farem res. meeerda, em faig gran?
ton pare és un savi.
Buah, el punt dos és massa genial!
Galeano es bastant genial quan s'hi posa
Publica un comentari