U: Parábola del tonto (Castellbisbal, divendres nit); Dos: Paràbola del xiclet que s'infla, s'infla, i no pots parar de bufar i després t'has de rascar amb l'ungla llavi, galtes i serrell (Ferrocarril, aquest matí); Tres: l'última paràbola amb què topo, amb què vull topar avui, abans que el vespre em guanyi en quatre sets.
"I després succeí:
tu i jo coincidírem,
érem tu i jo,
precisament nosaltres,
a un lloc i a un instant que ens devien pertànyer
des d'un temps sideral a tu i a mi
perquè a l'instant d'agafar-los
vaig topar
la teva mà ja posada a la mateixa ansa,
i em vaig adonar que jo
portava arrapada al cos
la càrrega precisa de solitud
perquè el meu buit tengués el volum idèntic
a la configuració de la teva presència.
I resultà que tu, que també devies
anar amb la solitud aferradissa,
precipitares un desfullament
de manera que a mi, com una paret que cruia,
de sobte em fou possible
fer-me una mena de pressupost d'urgència
de la teva escampadissa de persona:
tenies desenrotlladíssim el sentit del prodigi
i es va veure tot d'una
que la teva dosi de misteri
era exactament la que em podia salvar [...]"
XIII. Paràbola i clam de la cosa humana
Miquel Àngel Riera
7 comentaris:
Paràbola i clam, Poemes a Nai, El llibre de les benaventurances..., per no parlar de la narrativa. MAR és un dels "nostres" autors més injustament oblidats. Els déus inaccessibles és una petita novel·la meravellosa i tota la seva poesia, TOTA, és d'un altre món!
moltes felicitats pel descobriment i moltes gràcies per compartir-lo amb tots nosaltres!
he dit descobriment i jo, pobre de mi!, què en sé? demano disculpes i només, que és molt, moltes gràcies per compartir aquesta tercera paràbola!
per als profans... i quina era la moraleja? t'has deixat l'últim paràgraf :P
Uf, doncs just a sobre las instrucciones para llorar, a mi em posa tonto, aquesta paràbola.
A més, no sé gaire què vol dir "paràbola". De fet, si vaig marxar de filologia és perquè no sabia què era una paràbola, una metàfora, etc, i perquè no sabia fer anàlisis d'aquells d'arbre.
Només vaig aprovar llatí.
Sí home, Perdi, paràbola és la corba que descriu un objecte llançat amb una certa inclinació fins que toca a terra mogur per la gravetat (o això deien a les classes de física).
Ara, que no hi trobo relació amb el que ha escrit la Marlene... ;)
Crec que, amb paciència i alegria, aquí ho podràs veure, tot i que només són uns segons. És just al final: http://www.tv3.cat/ptv3/tv3Video.jsp?idint=274449
Una abraçada, veïna!
L'altre, un dia hauries de fer-nos cinc cèntims de qui ets. Gran, gran el MAR!
Mitall, encara no n'he tret l'aigua clara. Però trobaré la moraleja. I tant, si la trobaré, i correré a dir-te-la!
Perdedor, a mi també em va posar tonta, això del miracle... Els diumenges haurien de ser sempre astromàntics!
Yeral, em sembla que cap de les tres paràboles no era física: ufff!, sempre la suspenia, aquesta. Per cert, ja has triat concert i dia?
Moltíssimes gràcies, quisapsi!
Publica un comentari