La Glòrie viu a l'entresòl. No pateix tant de fred i és per això que sempre és a casa i sovint baixo a veure-la per demanar-li consell. El que li he d'explicar avui no és tan urgent com important, però igualment salto els esgraons de dos en dos amb la mà dreta resseguint la barana i en quinze segons em planto al seu replà. Tres pics a la porta. Tot just m'obre que jo ja entro disparada cap al menjador: Ai, Glòrie si sentissis les pessigolles a les puntes dels dits, aquest forat a l'estómac quan em mira, la tremolor dels genolls quan entro al cotxe i tantes nits amb els ulls entelats!
Ella m'escolta la història del nou amant casat remenant el cafè i despreciant les meves lliçons d'anatomia. Quan sent que deixo anar el sospir final, remuga, mirant-me de reüll, no sé què d'un segon plat. Sí, Glòrie --li responc--. Jo sóc el segon plat. I no és meravellós? El segon plat és el principal del menú, el calent, el complet, el de sucar-hi pa, el del tall, l'important, el majestuós i el més esperat: quan arriba s'obre l'ampolla de cava. En canvi la seva dona, pobreta, em fa tanta pena, només és l'entrant... A mi no m'agradaria ser una sopeta de fideus, quatre fulles d'enciam o un entremès, per exquisit que sigui.
Ella somriu, em sembla que resignada, però no sé ben bé per què. Llavors agafo el cistell i surto al carrer xiulant.
Com m'agrada parlar amb la veïna de l'entresòl.
3 comentaris:
Amb la veïna de l'entresòl o amb el mirall del vestidor.
toc, toc...
que tindria una mica de sal?
és que es veu que la veïna de l'entresòl no en pot menjar, que el metge li ha dit que té el colesterol alt, i ja se sap, i miri, jo ja sé que vostè és nova però és que si no les croquetes queden dolces i després el meu home...
;)
Un vestidor preciós, el meu, dersu...
I tant, mitall, tota la que vulgui. Fins i tot una copeta de vi blanc, si té cinc minutets.
Publica un comentari