Els antònims

De senzill a vulgar hi ha quilòmetres de distància, però es veu que de les dues coses se'n pot dir “normal”. Quina malapata. Perquè mira que n'ets d'encantador, tu, tan senzill. I mira que n'és d'entanyable la meva vida vulgar des de la barriada. Potser el que volen dir és que ens confonem a la capital. Però si m'aturo a cada aparador i m'estires la bufanda i em moro de riure d'imaginar-nos en moto i em desperto cada cop que et gires, és que som vulgars i el món està capgirat? És que ara el que es porta és brillar per l'habilitat, és ser concret i no canviar d'opinió, és ser un superentès en un tema i del demés ni fu ni fa, ni riures a la moto, ni kebabs els divendres que arribes tard, ni ombres de bufandes davant dels aparadors de sofàs. Quantes tonteries. No m'agraden els especialistes en re, que jo et defenso a tu, i el pis nou, i els petons culpables i tot el que entri a la gamma de senzill a vulgar passant per l'habitual i el general si mentrestant cantem La vecina del ártico de camí a Barcelona.

Ssst, després se'm passa el cabreig: cada cop estic més convençuda que l'antònim de normal és “especialista”, i això em reconforta.